‘Ícaro’, un elogi desvergonyit de la Policia Nacional

Penjat el 9 de gener, Filmin retirarà Ícaro: la semana en llamas el proper dia 31. No és gens habitual una estada tan curta d’un producte en una plataforma. Filmin no n’ha explicat les raons. En tot cas, la gresca, amb raó, que s’ha organitzat a les xarxes socials per la seva exhibició és notable. El film, d’una hora i onze minuts de durada, és del 2022, i era pràcticament ignorat. Una de les seves dues directores, Susana de Alonso, ha manifestat a X que estan molt contentes que, “al final”, el seu treball hagi pogut veure la llum. I escriu que ha estat un luxe poder entrevistar membres de la Unidad de Intervención Policial (UIP) que van actuar contra les manifestacions de Barcelona després de la sentència del Procés. El film bàsicament se centra en l’episodi de l’aeroport del Prat (14 octubre 2019), en la Via Laietana i la plaça Urquinaona (divendres). I el punt de vista és, exclusivament i sense pal·liatius, el de la Policia Nacional. Posats a ignorar altres relats, no és que no s’escolti els manifestants, també s’ignora els Mossos d’Esquadra, que solament són esmentats per un policia perquè van demanar “col·laboració”. Això explica la satisfacció pública amb què l’han rebut sindicats policials com el CEP i la Jupol (Sindicato de la Policía Nacional). Més que un documental sembla un manual d’exaltació per a l’acadèmia de la Policia Nacional i la collita de vocacions. Les seves autores, Alonso i Elena García Cedillo, deuen tenir alguna debilitat pel treball policial perquè també són responsables d’una sèrie, Fugitivos, sobre el grup d’agents encarregat de la cacera de fugitius.

El film s’obre i es tanca amb la bandera espanyola i es construeix bàsicament amb tres elements: els àudios de la comunicació interna dels agents en plena feina, les entrevistes d’estudi amb testimonis seus, i imatges, moltes de la mateixa policia, de les manifestacions. I els ítems argumentals bàsics són: la grandària i dificultat que presentava combatre el salvatgisme d’aquelles manifestacions, les importants lesions que van patir dos agents, l’èxit de l’operatiu i l’orgull per haver-hi participat. No es mencionen els ferits entre els manifestants. Tampoc no es recorden les conductes policials del dia del referèndum. Al final, es recullen imatges de la benvinguda que van tenir per part de grups de ciutadans quan van tornar a casa ―Vigo, Madrid, València―. Aquell preocupant “A por ellos” que es va sentir aquells dies no és motiu de cap consideració. Una part del material hauria estat bé si s’hagués treballat tenint present la rèplica, que no apareix.

De les manifestacions dels policies protagonistes s’endevina que no esperaven “tanta violència” ni odi. “Se va a liar guapa”, se sent en un àudio. Sempre segons aquestes declaracions, els manifestants estaven molt ben coordinats, no eren “gent de pau” sinó activistes entrenats per promoure l’agitació i la lluita al carrer. “Buscaban convertir aquello en algo muy mediático”, diu un dels policies. De vegades, poques, algú que dona una dada no sembla advertir la gravetat que té. En previsió dels aldarulls davant de la Jefatura de Via Laietana (“símbolo del Estado a batir”), s’explica que es va introduir un arsenal d’armes llargues. Per a què? S’hauria disparat contra la població “hostil”?

El relat sobre els dos ferits permet als testimonis manifestar la seva solidaritat (“mi compañero es mi vida, por eso somos una unidad, porque es como si fuéramos uno”). Un pare exposa el seu orgull perquè el seu fill policia hagués estat aquells dies a Barcelona, una ciutat que semblava el Líban, segons es diu al film. I alguns companys que s’ho miraven per la televisió des de les seves ciutats lamenten no haver estat on havien d’haver estat. Els pocs que en parlen explícitament rebutgen que hi hagués rancúnia en la seva conducta. Va ser, conclouen, un dia de feina com un altre per protegir els drets i les llibertats dels espanyols.

Un elogi sense cantoneres a la policia, desvergonyit.